Aquesta sàtira sobre un món futur on l’art, la cultura i el coneixement han estat desposseïts de tota l’aura humanista ha suposat el retrobament de la gran actriu Carme Machi i el director de teatre, autor i mestre d’actors Ernesto Caballero després de triomfar plegats amb La tortuga de Darwin i Auto. Machi interpreta una reconeguda monja copista que rep l’encàrrec de l’Estat espanyol de pintar una còpia exacta de l’obra mestra de Velázquez. L’Estat ha trobat un comprador per a l’original després que una profunda crisi econòmica hagi obligat el govern a desfer-se del seu patrimoni artístic. Una comèdia que reflexiona sobre el valor de l’art, el mal ús del poder, les conviccions socials i la vanitat.

Un quadre en blanc posarà a prova una llarga relació entre tres homes que semblava impossible de trencar. Aquest és el punt de partida d’un autèntic fenomen internacional de públic i crítica. L’obra, escrita per Yasmina Reza l’any 1994, és una comèdia intel·ligent sobre l’amistat i, alhora, un immillorable vehicle de lluïment per a un trio de grans actors com són Pere Arquillué, Francesc Orella i Lluís Villanueva. Art torna a Temporada Alta, després d’una temporada d’èxit al Teatre Goya de Barcelona, on va estrenar l’any passat.

Els dos Cavallers de Verona és considerat un dels primers treballs de Shakespeare, on posa a prova, de manera magistral, diferents recursos emprats posteriorment en altres comèdies: Criats còmics, triangles amorosos, escales de corda, balcons, cartes d’amor, serenates nocturnes...

Parking Shakespeare, la companyia que des de fa anys apropa el teatre del gran autor londinenc a l’espectador al parc de l’Estació de Barcelona, torna al Temporada Alta després del reconeixement amb el Premi Crítica Serra d’Or 2016.

És la veu femenina més gran i commovedora de la música africana actual. Un autèntic mite a Mali. Al llarg de la seva carrera ha utilitzat les cançons per denunciar la situació de les dones del seu país i opo­sar-se a la poligàmia, al matrimoni infantil i, sobretot, a un sistema masclista que entén la dona com un ésser submís. Sangaré arriba al festival per presentar el seu darrer àlbum: Mogoya. Un disc arrelat a la tradició i al wassoulou però obert a noves influències que representa un punt i a part en la carrera d’aques­ta cantant i activista. No deixarà ningú indiferent.

Pau Miró -un dels dramaturgs catalans més con­solidats- ha escrit una història amb la censura com a motor dramàtic de l’obra. Censura en l’àmbit públic i professional del periodisme i també en l’íntim i privat de la família. Una història amarga i tendra protago­nitzada per tres dones: una periodista acomiadada pel seu diari per tenir una veu massa pròpia, la seva germana gran, que només pensa viure els darrers anys de la seva vida en plenitud, i una víctima que es presenta amb l’exigència que el seu cas tingui ressò públic. Totes tres han arribat a un carreró sense sortida amb la veritat i sinceritat com única via per avançar.

Els talents d’Àngel Llàcer i Manu Guix es van conju­rar en aquest projecte de teatre musical que triomfa temporada rere temporada. Un espectacle premiat, aplaudit i estimat per prop de 200.000 espectadors des de la seva estrena el 2014. Temps suficient per considerar-lo ja un títol clàssic entre els musicals de creació catalana. El festival gironí ofereix al seu públic una nova oportunitat per gaudir d’una producció amb un espectacular disseny audiovisual que reprodueix damunt l’escenari tota la poesia, la fantasia i l’encant del meravellós conte d’Antoine Saint-Exupéry. Torna a Temporada Alta.

Faemino y Cansado són sinònim de riures assegu­rats. El seu humor és tot un plantejament ideològic i estètic, forjat amb l’experiència de més de 20 anys d’experiència sobre els escenaris. ¡Quien tuvo retuvo! és un espectacle ple de reminiscències que farà trontollar tota convenció i omplirà de rialles el pati de butaques. Una altra volta de rosca a la seva particular i lúcida percepció del món que ens envolta i que només podria sorgir, com ells mateixos expli­quen, “de la soledat de les muntanyes de Sòria i de reflexions de l’after-punk”.

E.V.A  és l’Escala Visual Analògica del Dolor, una línia dividida en deu punts que serveix per mesurar el grau de dolor que experimenta un subjecte. E.V.A és, també, una comèdia dramàtica on quatre històries creuades de quatre ex-companyes d’escola ens faran reflexionar sobre el dolor, de la poètica que, a vegades, l’acompanya i les diverses formes que adopta: El dolor físic, el crònic, el somàtic, el neuropàtic, el dolor vital, el moral, el quotidià o el de l'ànima. La mítica companyia T de Teatre celebra 25 anys dalt dels escenaris amb una peça escrita per Julio Manrique, Marc Artigau i Cristina Genebat amb la qual serà impossible no identificar-se.

El nou disc de Jorge Drexler en primícia a l’Estat Espanyol, dins del festival Temporada Alta. La guitarra, un instrument tan proper al cantautor uruguaià, és la principal inspiració de les onze cançons enregistrades entre Mèxic i Madrid. Un disc que sorprèn pel seu ritme, experimentació i grans melodies. Un nou i buscatrepte d’un artista que mai es conforma, que cerca incansablement horitzons originals, tot i sumar, projecte darrera projecte musical, aplaudiments i premis. El seu anterior treball discogràfic (Bailar en la Cueva), presentat l’eny passat al Temporada Alta, va guanyar dos Grammy Latinos (Millor Enregistrament de l’Any i Millor Àlbum de Cantautor), els últims guardons de molts d’un artista que va guanyar el 2005 un Òscar a la Millor Cançó.

Un quadre en blanc posarà a prova una llarga relació entre tres homes que semblava impossible de trencar. Aquest és el punt de partida d’un autèntic fenomen internacional de públic i crítica. L’obra, escrita per Yasmina Reza l’any 1994, és una comèdia intel·ligent sobre l’amistat i, alhora, un immillorable vehicle de lluïment per a un trio de grans actors com són Pere Arquillué, Francesc Orella i Lluís Villanueva. Art torna a Temporada Alta, després d’una temporada d’èxit al Teatre Goya de Barcelona, on va estrenar l’any passat.

8 acròbates, 3 músics i molta, molta diversió. Saloon ens transporta a un petit poble enmig del desert d’una Amèrica encara en construcció. El ferrocarril s’està construint i dia rere dia els vilatants es troben a la taberna per riure, explicar-se històries i enamorar-se. Els canadencs Cirque Éloize han construit un western ple d’acrobàcies, personatges de tot tipus i situacions inesperades, una festa entranyable i esbojarrada a ritme de Johnny Cash i Leadbelly que fascinarà grans i petits. Us atreviu a creuar les portes del Saloon? 

Pep Tosar, l’actor i director balear, torna al festival per presentar Federico García, un recull bibliogràfic de la vida i obra del poeta granadí. L’espectacle multidisciplinar combina la música, la dansa espanyola, el text i l’audiovisual transportant a l’espectador, a través d’un viatge de tren, als moments més intensos de la vida de Lorca, des de la seva infància a Fuentevaqueros fins a la seva tràgica mort.

L’espectacle arriba a Temporada Alta, després d’estrenar al GREC 2015-Festival de Barcelona i amb una temporada d’èxit al Teatre Romea.

Concha Buika és una de les artistes musicals més polifacètiques dels nostres temps. Després de la seva nominació als Latin Gammys 2016 per la seva peça musical Vivir sin Miedo, presenta el seu últim treball Para mí, un recull de cinc cançons de les que cal destacar Dios de la nada una composició del cantaor Camarón de la Isla.

Buika de Palma de Mallorca i amb arrels a Guinea Equatorial, reivindica l’absència de fronteres, mesclant ritmes propis del jazz, jazz llatí, afrobeat, funk, soul, reggae, pop i flamenc.

Un èxit a Broadway –dues nominacions als Tony– i un èxit recent a la cartellera barcelonina. La treva (Times Stands Still) és una comèdia dramàtica de Donald Margulies que sembla feta a mida per a un director com Julio Manrique, amb una sensibilitat especial per la dramatúrgia anglosaxona contem­porània. L’escenari és Nova York i els quatre perso­natges destacats membres de l’elit progressista. La protagonista és una reconeguda fotorreportera de guerra que torna a casa després d’un greu accident. Aleshores comença una llarga recuperació física i emocional. Una obra amb el coneixement humà d’un guió de Woody Allen.

Després de l’aclamat Jazzmaica The Gramophone Allstars Big Band arriba amb nou disc i nou especta­cle. Sobre el mapa no marxen gaire lluny. Continuen al Carib, ara obrint el ventall rítmic a d’altres illes. Genís Bou lidera aquest projecte on conflueixen alguns dels músics més rellevants de la nova escena jazz del país. Des dels inicis han buscat incansa­blement el punt de trobada entre el soul, el jazz i els ritmes caribenys, amb predilecció per Jamaica. Testimoni d’aquest viatge sonor –festiu, vibrant, energètic– són discos com Just delightin’ i Simbiosi. Un so que ha crescut fins a arribar a la contundència d’una big band.

Pau Miró -un dels dramaturgs catalans més con­solidats- ha escrit una història amb la censura com a motor dramàtic de l’obra. Censura en l’àmbit públic i professional del periodisme i també en l’íntim i privat de la família. Una història amarga i tendra protago­nitzada per tres dones: una periodista acomiadada pel seu diari per tenir una veu massa pròpia, la seva germana gran, que només pensa viure els darrers anys de la seva vida en plenitud, i una víctima que es presenta amb l’exigència que el seu cas tingui ressò públic. Totes tres han arribat a un carreró sense sortida amb la veritat i sinceritat com única via per avançar.

Spender s’endinsa en el terreny de la fantasia o la ciència ficció. I és que la companyia banyolina El Vol del Pollastre coincideix que aquest és el millor gènere per parlar de la nostra por cap a allò desconegut o diferent, per submergir-nos en els misteris de l’ànima humana i per netejar-nos del tedi de l’existència. Perquè, com va dir Bradbury... “És bo de renovar la nostra capacitat de sorpresa. Els viatges espacials ens han fet, a tots plegats, nens una altra vegada”.

Si existeix un instrument fetitxe per a Diego el Cigala aquest és el piano. Va ser el 2000 quan la troba­da amb el mestre Bebo Valdés i l’èxit de Lágrimas negras va canviar per sempre la trajectòria artística d’aquest cantaor madrileny nascut en el si d’una família gitana de profundes arrels flamenques. Després van venir els pianos de Chucho Valdés, Caramelo de Cuba i, des del 2005, el del talent d’un gitano català del barri de Gràcia: Jaume Calabuch, “Yumitu”. Aquest idil·li artístic s’ha traduït finalment en un recital íntim que ens convida a un repertori de ritmes clàssics, com el bolero, el tango o la sambra.

Després de posar-se a la pell de tots els personatges de Terra baixa i triomfar arreu del país, Lluís Homar torna al festival per posar-se el nas d’un dels soldats poetes més famosos de la història del teatre: Cyrano de Bergerac. L’obra és una adaptació del clàssic d’Edmond Rostand reescrita i dirigida per Pau Miró. Aquest cop, però, Homar no interpreta tots els papers de l’auca: està acompanyat d’un repartiment de luxe i, de nou, amb una banda sonora d’excepció: les cançons de Sílvia Pérez Cruz. Humor, emoció i molt de romanticisme.

Troy Andrews, més conegut com Trombone Shorty, presenta Parking Lot Symphony, el seu primer àlbum amb la històrica discogràfica Blue Note, etiqueta del millor jazz. Però aquest reconegut i virtuós music i cantant no limita el seu repertori a la música de la seva ciutat natal, bressol del jazz: Nova Orleans. Aquest treball és una mostra de les seves arrels i també de la seva curiositat per una multitut de sons i ritmes, des de l’alegre estrèpit de les brass bands i el funk més ballable, passant per la bellesa sentimental del blues, l’hip-hop o el pop. Un munt d’emocions contingudes en dotze cançons, amb un mateix missatge: la música uneix.

Tradició i experimentació, el flamenc de Manolo Caracol i el minimalisme nord-americà. Així és Los Ángeles, un disc iconoclasta per necessitat, un disc sorgit de la unió entre Rosalía i Raül Fernández. Ella és una de les veus més prometedores i personals del flamenc actual, ell un dels noms de referència de la producció i la guitarra que ha lluït talent amb Rocío Márquez, Sílvia Pérez Cruz o La Mala Rodríguez, en­tre d’altres. Los Ángeles és pur folklore sorollós sense electricitat, un àlbum cru i emocional que trenca tòpics i posa la pell de gallina.

El dissabte 9 de desembre Sopa de Cabra, una de les bandes més importants del pop rock del país, diu adéu a tres anys de gira, abans de tancar-se a preparar noves cançons. Per fer-ho, inicien un nou projecte personal, un nou repte: un festival anomenat “La Nit dels Sopa”. Aquest esdeveniment vol recollir l’esperit del grup any rere any, fixant una cita anual per a tots els “soperus” i per a totes les bandes amigues coetànies, a qui el grup vol mostrar el respecte. Per a aquesta primera edició s’han buscat les arrels més rockeres del grup amb els companys M-Clan i la complicitat del músic, amic i veí, Adrià Puntí. M-Clan, presentarà per primera vegada a Girona el seu nou disc Delta i el cantant i compositor Adrià Puntí oferirà un concert exclusiu amb els seus millors temes acompanyat de la banda de sempre.